Avui, els alumnes de tots els centres de Catalunya hem volgut manifestar al món, que estimem la música, que és indispensable pel nostre dia a dia, que ens acompanya en molts moments importants del la vida i volem que continuï sent indispensable en l’educació dels nostres infants.
Hem llegit el següent manifest:
La música: l’únic llenguatge realment universal, l’idioma que traspassa fronteres, creences i
races, el màgic alè que ens arriba directe al cor, que ens fa somiar, estimar, riure, plorar,
ballar, sentir... Ens dóna esperança i il·lusió, ens dibuixa un somriure, ens fa pensar, ens
ajuda a revoltar-nos contra les injustícies i a aixecar la veu per tal que ens escoltin, ens
alleuja els mals moments, ens endolceix l’oïda... Una de les millors coses que ha pogut fer
l’ésser humà és crear aquesta cadència màgica que, fins i tot, fa que les plantes creixin millor
o que els animals més feréstecs s’amanseixin. Plató ja va dir fa milers d’anys que la música
era per a l’ànima allò que la gimnàstica era per al cos. Cap parla del nostre món no serà mai
tan universal, no ens agermanarà tant com ho fan aquestes set notes d’infinites possibilitats,
de sonoritats diverses, de cadències diferents per a cada racó de l’esperit... En cada instant
de la nostra vida hi ha una música que el reforça, que l’evoca, que és capaç de lliurar-se del
temps que avança inexorablement enterrant moments, records, triomfs i enyors... L’art ha
estat, és i cal que continuï sent una part indestriable de la nostra educació. Les aules no
poden quedar orfes de la literatura, de les belles arts, de les humanitats, de la filosofia, del
teatre o de la música... Des de molts sectors, al llarg de la història, s’ha intentat acabar amb
qualsevol expressió artística, i sempre comencen pel seu ensenyament a les escoles. Llocs
fràgils, on hi creix el futur de qualsevol societat, el demà de tot el nostre món. Ens cal
reivindicar que la Humanitat ha de ser alguna cosa més que un grup d’individus programats
per ser competitius, tecnològicament insuperables, idiomàticament uniformitzats i socialment
mesells. Ens cal defensar el món que volem: un món on les capacitats artístiques dels nostres
infants puguin ser potenciades i incentivades. No hem de permetre un esdevenidor marcat
per la tristesa del silenci, estripat, només, pels tristos tecleigs dels ordinadors. La música
forma part de l’aprenentatge: ens fa entendre les diferències i sentir-nos més propers. Si ens
coneixem, si ballem junts, si plorem amb les mateixes cançons, si dansem plegats homes i
dones dels cinc continents, ens estimarem, perquè tots tenim els mateixos sentiments. Ens
comprendrem, perquè no veurem el color o la classe social, sinó el cor i l’anima. I podrem
conviure en pau. I una de les eines per fer-ho s’amaga en cada instrument, en cada veu, en
cada melodia... No hi renunciarem. No poden prendre’ns-la. No pot desaparèixer de
l’educació. No aconseguiran trencar aquest mirall que ens fa més humans... És la clau d’un
món de pau... !
Visca la música! !
Gibert d’Ar+e (juny de 2014)
