UN CONTE : EL CAMELL HOSHMAKAKA
Aquest curs les tutories d'Advent ens parlen de regalar allò que nosaltres sabem fer millor i de donar gràcies per tot allò que nosaltres podem compartir amb els altres, ja sigui els companys o la família.
Això ho hem fet a través d'un eix d'animació que és el conte del vell camell HOSHMAKAKA.
Si en voleu veure les imatges podeu anar a Biblioteca Municipal i demanar-lo en prèstec per llegir-lo amb la vostra família.
HOSHMAKAKA
Hosmakaka, el vell camell, dormia en la
nit del desert. Somiava amb tota l’aigua del món i amb un gep on cabé un mar
sencer.
En sentir veus, Hoshmakaka obrí un ull.
“Hoshmakaka, Hoshmakaka.”
De mala gana, Hoshmakaka obrí l’altre
ull. “ per què m’he de despertar?”, rondinà.
La sorra s’arremolinava en el cel ple
de lluna. “Has estat escollit,” xiuxiuejaren les veus.
La sorra semblava que canviés de
direcció. “Portaràs regals a un nen rei.”
“Qui
ets?” preguntà Hoshmakaka, que era un camell molt vell i creia que es mereixia
el seu descans.
“Portaràs or, encens i mirra. Els homes
savis t’han triat.”
Hoshmakaka
s’aixecà molt a poc a a poc. “Per què jo? No saben com tinc les articulacions,
aquests homes tan savis? I la gota? I la ciàtica? I què dieu que he de
carregar? Quant pesa?”
“A més, tinc altres compromisos. HI ha
una competició de bevedors d’aigua a Rangal. I després he d’anar a una
convenció de remugants a Beemish.”
La sorra bufà amb fúria, tallant la
negra nit. Qui movia la sorra i en formava criatures de grans ales? Hoshmakaka
s’espantà i decidí que era millor fer el que deien les veus.
“Quan he de començar?” preguntà amb
molt de compte.
“Avui.” I dit això, les veus de la
sorra van desaparèixer i es va fer de dia.
Encara
era molt d’hora quan els criats dels homes savis van col·locar els regals a la
gepa de Hoshmakaka. Els joves camells van córrer cap al seu amic. L’admiraven
perquè era vell i el consideraven molt savi.
“Deus
ser un camell molt especial”, sospiraven els joves camells.
“Sí, sóc
molt especial.”
Hoshmakaka inflà el pit amb orgull i després digué una
ximpleria:
“Però no sóc tan vell. Encara sóc tan fort com deu
cavalls. I m’han escollit per portar regals molt especials al nen rei.”
“Podem anar amb tu?” preguntà el camell més jove, que
no es volia perdre mai res?. “És que no som amics teus?” cridà un altre.
“Podeu
caminar darrere meu”, replicà Hoshmakaka amb la seva veu més règia.
I va
començar el llarg viatge.
Al migdia aparegué un ramat de cabres de la muntanya.
Hoshmakaka s’adonà que havien fet un llarg viatge des del nord, on vivien.
“Què
voleu?” demanà Hoshmakaka.
“Hem
sentit a parlar del nen rei que ha de néixer. Sisplau, porta-li el nostre humil
present. Són dues bótes plenes de llet.”
“Vols
que carregui llet?” balbucejà Hoshmakaka indignat. “Jo no porto llet. No sóc
vulgar, com tu.”
Els joves camells digueren alhora, “No
és un camell vulgar.” I se’l miraven amb respecte amb els seus grans ulls
marrons. És molt fort, sabeu? És tan fort com deu cavalls.”
Hoshmakaka pensà, “Les meves
articulacions...la gota...la ciàtica...”
I
aleshores, en veu alta i distingida, va dir, “Dóna’m el regal.”
A la una de la tarda, una família de
moliners els va aturar.
“Mira!” digué el camell més jove.
“Porten sacs de farina. Creus que són per al nou rei?”
“Sí, però els hauran de carregar ells”,
contestà Hoshmakaka. “Poden seguir aquell estel tan bé com nosaltres.”
Els joves camells s’aplegaven al
voltant de Hoshmakaka amb admiració. “Però tu ets molt fort. Ets tan fort com
deu cavalls.”
Hoshmakaka se sentia baldat només de
mirr aquells sacs. Però digué als moliners, “Doneu-me aquests sacs tan feixucs.
Jo us els portaré.”
A les dues de l’endemà, unes noies li
van posar al damunt unes sedes molt fines. “Sort que no pesen gens”, pensà el
camell.
A les tres de la tarda, un comerciant
molt distingit li donà dos ocells en gàbies de plata.
A les quatre, uns mercaders li donaren
pedestals de roure que havien dut des del Líban.
A les cinc, un grup de forners li donà
els dolços i pastissos més saborosos.
A les sis, el sol es va pondre i la
gent va desaparèixer en el capvespre.
Hoshmakaka es deixà caure a la sorra.
Gràcies a la foscor, ja no havia de fer veure que era tan fort com deu cavalls.
Hoshmakaka s’adonà que no era fosc del
tot. Mirà enlaire i veié l’esplendor del cel i la brillantor de l’estel que li
havien dit que seguís. S’adormí pensant en les veus de la sorra i en les ales
que li semblava haver vist.
Però quan el sol eixí sobre els turons
del desert, Hoshmakaka va haver d’oblidar la bellesa d’aquell estel, perquè el
nou dia li portava més pesos i més patiment.
“Crec que no podré acabar el viatge. Ja
no puc carregar res més. Les potes em fan figa. Les meves articulacions. La
gota. La ciàtica. Vaig massa carregat.”
La notícia de la caravana es va
estendre com la sorra després d’una ventada al desert. La gent feia cua amb
regals perquè Hoshmakaka els dugués al nen rei. Hi havia gerres plenes de mel i
cistellets de diners. Hi havia pells, collarets i joies. I a la fi, per si fos
poc, hi havia cent litres de vi.
Hoshmakaka gemegava, “El suc del raïm
m’acabarà d’enfonsar.”
Però llavors, el camell més jove cridà,
“Mireu! Allà! És Betlem!. Ho has aconseguit, Hoshmakaka. Ets tan fort com deu
cavalls!”
Hoshmakaka sabia que només ho
aconseguiria si no deixava de caminar fins arribar a sota de l’estel. Ho podia
fer. N’estava segur.
En aquell moment, en la creixent
foscor, una veueta va dir, “Tinc un regal per al nadó.”
Hoshmakaka va veure una nena molt
petita. “Sisplau, nena, prou regals.”
“Aquest no pesa gens. És llarg i
lleuger. És per al rei que ha nascut aquest vespre. És un regal petitó, però és
tot el que tinc”, va afegir la nena.
“Encara que sigui petit, és massa”,
digué baixet Hoshmakaka.
“No diuen els altres camells que ets
més fort que deu cavalls?”preguntà la nena.
“Bé, sí...ho sóc...més o menys. Però
les meves articulacions. La gota. La ciàtica.”
Hoshmakaka mirà els ulls de la nena i
el seu cor s’entendrí. “D’acord, l’hi duré. És el regal més petit de tots. I
què n’he de fer?”
“Posa’l al seu llit”, contestà la nena.
“Així ho faré”, va dir Hoshmakaka
orgullós però imprudent alhora.
Durant la conversa, el vell camell no
havia deixat de caminar perquè sabia que si s’aturava, no podria continuar.
Aleshores va veure que l’estel davallava sobre un humil estable.
“Vinga nena. Posa’m el bri de palla
sobre el llom, que ja estic arribant.”
Hoshmakaka entrà a l’estable. “Els
genolls em tremolen. Les potes em fallen. L’esquena és a punt de trencar-se’m.
Aquest darrer bri de palla encara en farà caure!”
I dient això, Hoshmakaka va caure de
genolls. “Oh, no” pensà, “així no es comporta un camell. Diran que Hoshmakaka,
el camell feble, Hoshmakaka, el camell orgullós, no ho ha aconseguit.”
Els homes savis van veure com
s’agenollava Hoshmakaka. I ells també es van agenollar.
“Ara se’n riuen de mi. S’han agenollat
com jo, amb els caps inclinats com vells arbres torts.”
I en aquell instant, de l’humil
menjadora, sorgí una mà molt petita que tocà Hoshmakaka. Al vell camell, li
semblà que el dolor desapareixia. Ja no sentia el pes de la seva càrrega.
Hoshmakaka xiuxiuejà al nadó, “Hosanna,
nou rei!Accepta aquests presents. Vénen de lluny i de tot arreu, i han estat
portats per una bèstia que fins avui ha actuat amb supèrbia.”
Des de llavors, no hi hagué cap
càrrega, gran o petita, pobra o rica, que Hoshmakaka no volgués portar.
Hoshmakaka, Fredrick H Thury, Editorial
Zendrera Zariquiey
